Avui ha tocat «Seminari de transició sobre educació musical a secundària» i la conclusió que he tret és: tot i que em considero un professor de música relativament innovador, puix soc pràctic al plantejar tasques a l’aula i miro que se’ls veigue la utilitat futura (recerca, anàlisi, crítica, productivitat), m’agrada massa la conferència, i potser això em distrau de la realitat de l’aula i la vida mateixa.
Tornant al seminari; escolto, observo, pregunto i exposo els meus dubtes i surto amb la mateixa sensació, la utilitat que veig al que la majoria fan (curradíssim i original en molts casos), és de passatemps. Sí, fomenten competències i continguts musicals diversos, permetent que l’alumna obtingui determinades capacitats i ferramentes artístiques, cognitives, socials, creatives, psicomotrius i òbviament musicals, però i les útils per a la vida a peu de carrer i les laborals? Em quedo amb les ganes de vore una utilitat real de la música, més enllà de lo abstracte.
Escrivint això veig que potser l’educació o la docència no ha de pretendre un fi productiu, laboralment parlant, potser, la finalitat és de creixement i maduresa personal, de l’alumna, en aquest cas. Si és així, em fa l’efecte que no vaig entendre el que em volien ensenyar al màster del professorat i que potser com a professor i músic estic obsolet. Igual només soc un músic d’instrument més.
El que sí tinc clar i sé amb certesa, és que seguiré anant allà on calgui per a conèixer noves professionals, aprendre i descobrir noves metodologies i múltiples maneres de fer. Qui sap, igual algun dia aprenc a cer classe i ensenyar de veres.
Lo Violiste
Deixa un comentari