Fa temps que m’he donat compte que la política en este estat s’ha pervertit i la posició dels qui viuen d’ella res té a vore en la seua aplicació real i ús. Així que la vaig deixar de costat, i no vos podeu imaginar la pau mental que m’aporta aquesta càrrega menys.
Avui hem participat en els #PremisMaestratViu, em fet comarca, poble, cara a cara i estic convençut que esta és la manera, el camí per a enfortir casa nostra, la tradició, la cultura, la terra i la llengua.
Començo a creure, que essent natros mateixa, només vivint, la llavor germina tota sola i l’arrel s’enforteix, i de manera inevitable i sense capficar-mos en estratègies de captura ni crida d’atenció, la política es pot arribar a gestar i aplicar naturalment.
Em quedo en la catalogació d’un sociolingüista participant que atribuïa a la nostra llengua un caire més enllà de lo natural i innat, el «valencià anònim». Sense etiqueta, ni finalitat, ni cap intenció. Valencià i prou.