Un dia has de decidir; o marxes o et quedes, o avances o t’estanques. I descobrixes que més enllà de la mar, hi ha la muntanya, que no és tan freda, ni llunyana, però sí prou discreta i arraconada per a sentir-te lliure, perquè no et vegen per cap foradet i acaben per jutjar-te. Perquè ets feliç, o comences a ser-ho, perquè has descobert un llim docent i musical que et fa sentir, que no ho esperaves, però et fa recuperar d’una llarga i estranya malaltia (el conformisme), que et permet florir la motivació, esdevindre novament creatiu (quan pensaves que ja havia passat), i t’ajuda a marcar noves fites per a aconseguir.
Però hi ha un forat. Una profunda cova en la immensitat de la subjectivitat, la idea de l’ideal i la societat, un portal al més enllà de l’educació i la docència, més enllà encara del saber fer, la vocació o el trellat. Hi ha un món obert a tothom en el que ser roín, si vols, on menystindre el treball dels altres, la seua professionalitat i posar en dubte el seu criteri expert perquè sí. Hi ha un món replet d’éssers interessants i malcarats, experts difamadors de la teua honradesa i capacitat, fins i tot intrusos de la teua vida i si s’ho proposen, també del més enllà. Però no et cal patir, tot passa i només cal girar full i tornar a escriure.
Sóc i seré un borinot, un homenet de parlar pels colzes, de clavar la pota i pixar fora de test, de parlar abans de pensar (tot i que vaig millorant amb l’edat), un sentimental i impetuós, un motivat… Però no sóc ni seré mai un mal músic o professional (només bo i gran del muntó), tampoc seré un agressor de menors (no sóc vatros!), i encara menys un traïdor (no sóc tú!). Així que, amb la veritat a la mà seguiré patint (o no massa), giraré full i continuaré escrivint.
«Salut i Bona Música»
Deixa un comentari