Ja som a febrer i comença a advertir l’horitzó d’aquest curs.
Caminar cada dia sobre un fil d’activitats i programacions suposa menystindre el temps, i conseqüentment les setmanes passen a pas de llebre, quasi inapercebudes.
Comunicació audiovisual em permet esprémer les meues capacitats audiovisuals fins al punt de sentir-me com un xiquet amb instruments nous. Publicitat em deixa via lliure per a recuperar les antigues, més absurdes i casposes eines divulgatives d’un temps enrere. L’optativa d’educació física (en aquest cas, expressió corporal), m’inspira a innovar, donada la desesperació i decepció que inevitablement, o no, l’alumnat deixa llegir en les seues perdudes cares. Visual i plàstica de 1r d’ESO, em permet gaudir de l’art de la xicalla, puix la meua tasca de supervisió deixa temps per al consell i la guia. El reforç de matemàtiques, també de 1r d’ESO, ha resultat un esdevindre de problemes (matemàtics, clar) que resoldre, ja que em toca recuperar tot de càlculs i fórmules quasi oblidades dels meus anys de nefast estudiant. Fotografia narrativa m’ha ajudat a poder vore amb els ulls de l’alumnat, i a canviar la manera amb la qual jo miro amb els meus. I finalment l’optativa redundant de música a 2n d’ESO, ha esdevingut l’inici de la formació d’un grup de batucada reciclada, on els instruments els creen elles i els ritmes acaben per acompanyar-los i els ajuden a caminar decidits i sense vergonya cap al demà.
Lo Violiste
Deixa un comentari